Què és el còmic?

Una forma d'expressió artística, alhora que un mitjà de comunicació, que consisteix en una sèrie d'il·lustracions que, llegides en seqüència contínua, permet al lector recompondre un relat d'algun tipus. 

​

C A R A C T E R Í S T I Q U E S ​

• Organització seqüencial: Es composa per una sèrie de vinyetes que contenen imatges. Aquestes vinyetes estan ordenades de manera que expliquen una acció.

• Utilització de codis pictocinètics: imatges i senyals que representen el moviment, com les línies cinètiques per representar un objecte en moviment.

• Utilització de codis audiopictòrics: Els sons es representen de manera gràfica.

• Espai i temps: Té capacitat per transmetre la sensació del pas del tems, mitjançant la seqüència de vinyetes i sensació d'espai, que és el que la imatge exposa.

• Guió i dibuix: Aquests dos elements, importants per separat requereixen de dues figures, escriptor i dibuixant, que desenvolupin l'aspecte narratiu i el plàstic.

• Textos plàstics: És important la disposició i el format dels textos, aquests elements conformen una funció expressiva que va més enllà de la literalitat. Per això, les bafarades poden significar un pensament, o els textos grans poden significar un crit.

• Capacitat simbòlica: Els símbols en els còmics serveixen per transmetre idees més complexes. Aquest símbols amb el temps s'han acabat adquirint com a elements del llenguatge del còmic i sovint ja es llegeixen de manera natural. Per exemple una bombeta encesa pot representar una idea, un tronc amb una serra pot representar una persona dormint ...

• Llenguatge col·loquial: El llenguatge verbal intenta ser molt natural, amb vacil·lacions, interrupcions, ... un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana.

​

Història del còmic

De forma estrica, les històries en l’art prehistòric que normalment explicaven una caça, es podrien situar com a iniciadores del còmic i més endavant en les pintures egípcies, els atuells gregues, els frescos romans, les pintures eclesiàstiques i els manuscrits medievals que relataven les vides de Jesús i dels sants es pot considerar com part de la història del còmic. Però es diu que no es consideren historietes i que fins la sàtira social i política no es troben els antecedents reconeixibles del còmic.

 

La seva primera aparició i possibilitat de divulgació massiva es situa cap al 1446 amb l’aparició de l’empremta i el 1789 amb la litogafia.

1. Es considera a Thomas Rowlandson l'inventor del còmic en l'any 1809. Rowlandson publica "Els viatges de doctor Syntax", potser el primer còmic o aventura seriada de la història en tenir ressonància, i en aquesta època fan la seva aparició els entrepans parlants.

2. El primer còmic modern publicat al món, va ser The Yellow Kid (El noi groc), el 16 de febrer de 1896 al diari The World de Nova York. Va ser llavors quan es va començar a fer servir l'expressió "còmic" per definir la historieta en si, encara que de manera popular.

3. Finals de segle XIX la modernització dels sistemes d'impressió als Estats Units va permetre 1893 que s'inclogués una pàgina en color en els suplements dominicals. Les sèries germinals van ser Hogans Alley (1895) d'Outcault, protagonitzada per The Yellow Kid, The Katzenjammer Kids (1897) de Rudolph Dirks, i Happy Hooligan (1899) de Frederick Burr Opper. Van ser aquestes les que van establir les bases del còmic actual, amb les seqüències d'imatges consecutives per articular un relat, la permanència d'un o més personatges al llarg de la sèrie i la integració de el text en la imatge, amb els globus de diàleg. A Espanya apareixen les revistes de còmic TBO (1917) i Pulgarcito (1921), més endavant arribarien personatges com Zipi i Zape, creats per Escobar, o Mortadelo i Filemó, ideats per Ibáñez, pare també de l'botons Sacarino i Rompetechos.

4. A partir de la dècada dels 30 el còmic es va popularitzar a tot el món, amb personatges com Flash Gordon o els famosos Mickey Mouse i el Pato Donald, Dick Tracy o la Petita Lulú. Més endavant arribarien superherois com Superman o Batman, així com Fantasma, la Dona Meravella o Flash. A Europa el còmic es va popularitzar des de molt aviat, sobretot a partir de la publicació de Tintín, que sorgeix el 1929 a Bèlgica. D'aquest mateix país provenen personatges tan famosos com Spirou, Lucky Luke o els Barrufets.

5. A França destaca especialment a Astèrix i Obèlix, deUderzo i Goscinni.

6. A la dècada dels 50 sorgirien als EUA personatges com Charlie Brown o Snoopy, així com les històries de terror de Contes de la Cripta.

7. En els anys 60 una nova onada de superherois de Marvel: Spiderman, Els quatre fantàstics, el increïble Hulk o X-Men popularitzarien el gènere un cop més.

8. En les últimes dècades han aparegut les novel·les gràfiques de Frank Miller, entre les quals destaca Sin City, o les de Mike Mignola, com Hellboy. Amb un estil més realista, destaca Art Spiegelman, que reflecteix els horrors de l'holocaust nazi en la seva sèrie Maus.

 

A França destaca especialment a Astèrix i Obèlix, deUderzo i Goscinni.

Des d'Itàlia ens arribarien personatges com Corto Maltès, creat per Hugo Pratt, o Valentina, una de les primeres manifestacions de l'còmic eròtic.

​

El còmic d'aventures espanyol va tenir la seva representació amb personatges com El capità Tro, El Jabato o El guerrer de l'Antifaz. En l'actualitat, el còmic espanyol està representat per revistes com El Jueves o autors com Guarnido i Canals, que amb el seu personatge Blacksad han aconseguit gran popularitat.

 

Al Japó, que ha generat una gran indústria en voltant d'un tipus d'historieta que, amb el nom de mànga, s'ha estès per tot el món. Es podria dir que va ser Osamu Tezuka el que va donar forma a l'estil japonès des de 1945, que es popularitzaria poc després gràcies a altres personatges com Astroboy o Akira.

Més tard arribarien personatges tan coneguts com Mazinger Z o Goku, protagonista de la sèrie Bola de Drac de Akira Toriyama.

​

Vinyetes

La vinyeta simple: És aquella que està limitada per tots els seus costats. Aquesta s’utilitza quan es desitja crear una presa única i tancada, com en una pantalla de cinema. Ací entraria la vinyeta típica de còmic, de forma rectangular, però també pot adoptar multitud de formes. No hi ha límit per a la imaginació en aquest sentit.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

                         La vinyeta interior                                                         La vinyeta ortogonal

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

 

​La vinyeta decorativa: En ocasions, solament usarem el marc de la vinyeta i l’espai exterior com un element decoratiu, sense més funció que la visual, de tal manera que la vinyeta es converteix en part del dibuix. Moltes vegades utilitzarem aquest recurs per a ambientar moments o situacions concrets de la trama. No obstant açò, en aquest tipus de vinyetes cal anar amb compte; no s’ha de recarregar tant el dibuix que dificulte la compressió de la història. Si la història no es comprèn, la funció de la pàgina haurà fracassat.

​

​La vinyeta trencada: En alguns dibuixos, per a crear sensacions estètiques i, especialment, de moviment, s’utilitza el recurs de “traure part del dibuix fora de la vinyeta”, com si el dibuixat s’estiguera projectant cap a l’espectador. D’aquesta manera, la vinyeta queda trencada, però guanya en dinamisme i ordena les vinyetes, situant algunes per sobre de les altres. És un recurs molt utilitzat en còmics d’acció.

​

​D I S T R I B U C I O N S    D E L S    F O R M A T S

Regulars: Les distribucions regulars són les més comunes dins del còmic. Se solen utilitzar de manera habitual per a expressar vinyetes calmades o amb càrrega narrativa (diàlegs, per exemple). En el còmic europeu són pràcticament les úniques.

 

Irregulars: Les distribucions irregulars són aquelles que presenten formes estranyes i que fins i tot en ocasions no estan no subjectes a un nombre determinat de columnes i files. Aquestes, s’utilitzen normalment per a escenes d’acció o descripcions, on el lector pot perdre’s en els detalls. En altres ocasions s’utilitzen de manera que col·laboren de forma gràfica amb la trama.

 

G R A N D À R I A   I    F O R M A

​Les vinyetes poden tenir la forma i mida que l’autor vulgui i pugui imaginar.

​

P E R S P E C T I V A

​Normal/ Frontal: Equival a la visió que té una persona quan està dempeus o assegut. Els ulls de l’espectador estan a l’altura del pit o del cap dels personatges. Fa la sensació de naturalitat, representa una visió objectiva i realista dels fets.

 

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​Picat: Visió de l’escena des de dalt, com si l’observara un personatge des d’una posició elevada, és a dir per damunt de la línia de visió d’una persona, de tal manera que la seua visió és de dalt a baix.

 

​

​

​

​

​

​

​

​Contrapicat: Els personatges o coses estan representats des d’un punt de vista inferior. L’escena se situa per davall de la línia de visió d’una persona i queda inclinada cap a dalt, de tal manera que la seua visió és de baix a dalt.

​​

​

​

​

​

​

​

​

Zenital (o vista d’ocell): És el picat màxim, es tracta d’ una visió des de dalt, totalment perpendicular al sòl i per tant als personatges o objectes que hi apareixen.

​​

​

​

​

​

​

​

​

​

Plànol nadir (esquerra): S'enfoca des de baix amb angle agressiu. Produeix un efecte impactant en on un element observat pels personatges, o els mateixos personatges, ens semblen realment grans.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Pla subjectiu: Es diu pla subjectiu a el plànol que pretén mostrar el que veu un personatge amb els seus ulls. Llavors, el pla semisubjetivo és en el qual veiem l'esquena d'un personatge i el que veu també. Ens dóna una cara molt íntima de el personatge, que queda completament vulnerable a l'observador. Si el personatge està en un estat de debilitat ens dóna la sensació que pot ser atacat o vulnerat en qualsevol moment. Si el personatge està en un estat de superioritat ens inspira una seguretat enorme, ja que vam aconseguir veure-li segur fins i tot "donant l'esquena".

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Pla escorç (dreta): Molt utilitzat en el mànga. Un subjecte està d'esquena en un angle de 45º dirigint o observant a altres personatges que estan de front cap a ell. Normalment es porta a un personatge a un costat i a l'altre a la banda contrària. En mànga s'utilitza moltíssim, per exemple, quan algú fa una ximpleria i un personatge li crida, entre altres usos, és clar. És una forma diferent de mostrar una conversa.

​​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

Pla holandès: Què aberrant L'enquadrament es mostra inclinat. Produeix inestabilitat, dinamisme, desequilibri. No confondre això amb les vinyetes obliqües. Una vinyeta obliqua "torça" la vora la vinyeta, mentre que un pla holandès torça l'eix de l'dibuix dins de la vinyeta. Es poden utilitzar aquestes dues tàctiques en la mateixa vinyeta, o no.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

C O L O R ​

El color és informació. El món se'ns mostra en tota la seva amplitud quan el veiem en colors, aportant-nos una major claredat i complexitat. Per si això fos poc, l'ésser humà com a animal simbòlic que és, dota de múltiples continguts a aquest tipus d'informació.

Els colors més utilitzats en DC són negre, vermell, blau i verd propiciant una lluminositat alta. D'altra banda, Marvel utilitza predominantment vermell, blau, groc i negre, en gammes més fosques i generant contrastos.

-En relació a la funcionalitat del color al Còmic, podem resumir en sis punts les elements que poden ser analitzats;

1.- Elements descriptius.

2.- Llegibilitat.

3.- Espacialitat.

4.- El emocional.

5.- El artístic.

6.- L'element narratiu.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

P E R S O N A T G E S

Moviment

- Per a expressar el moviment, el còmic recorre a el canvi de lloc i grandària de la figura, per mitjà de les diferents perspectives, i també mitjançant l'anomenada figura o línia cinètica: La línia cinètica és un recurs de l'autor per indicar la direcció, sentit, velocitat, etc. d'un moviment A l'esquerra es mostra la línia cinètica d'un pèndol, acompanyat d'una onomatopeia.

Expressions facials

El pèl estarrufat: terror, còlera

Celles altes: sorpresa

Celles frunzides: enuig

Celles amb la part exterior caiguda: recança

Mirada de costat: maldat, traïció

Ulls molt oberts: sorpresa

Ulls tancats: son, confiança

Ulls desorbitats: còlera, terror

Nas fosca: borratxera

Boca molt oberta: sorpresa

Boca somrient: confiança

Boca somrient que mostra les dents: hipocresia

Comissures dels llavis cap avall: recança

Comissures dels llavis cap avall mostrant les dents: còlera.

​

​

​

T E X T O S  I  S Í M B O L S  G R À F I C S

El text sol aparèixer en el còmic de dues formes: a l'entrepà o globus, i en el cartutx

-Un entrepà pot tenir formes molt diverses (normalment ovalada), i serveix perquè els personatges del còmic parlin. S'hi distingeixen la silueta (superfície on s'escriu el text) i el delta (cua que apunta cap al personatge). Els més utilitzats i coneguts són: de diàleg, de pensament, col·lectiu ...

-El cartutx sol ser de forma rectangular i l'utilitza el narrador per aclarir la vinyeta, localitzar-espai-temporalment, explicar l'acció, etc.

Característiques a destacar del còmic:

• Organització seqüencial: Es composa per una sèrie de vinyetes que contenen imatges. Aquestes vinyetes estan ordenades de manera que expliquen una acció.

• Utilització de codis pictocinètics : imatges i senyals que representen el moviment, com les línies cinètiques per representar un objecte en moviment.

• Utilització de codis audiopictòrics : Els sons es representen de manera gràfica.

 

• Espai i temps: Té capacitat per transmetre la sensació del pas del tems, mitjançant la seqüència de vinyetes i sensació d'espai, que és el que la imatge exposa.

• Guió i dibuix: Aquests dos elements, importants per separat requereixen de dues figures, escriptor i dibuixant, que desenvolupin l'aspecte narratiu i el plàstic.

• Textos plàstics: És important la disposició i el format dels textos, aquests elements conformen una funció expressiva que va més enllà de la literalitat. Per això, les bafarades poden significar un pensament, o els textos grans poden significar un crit.

• Capacitat simbòlica: Els símbols en els còmics serveixen per transmetre idees més complexes. Aquest símbols amb el temps s'han acabat adquirint com a elements del llenguatge del còmic i sovint ja es llegeixen de manera natural. Per exemple una bombeta encesa pot representar una idea, un tronc amb una serra pot representar una persona dormint ...

• Les metàfores visuals: Són recursos visuals que permeten, a partir d'una il·lustració, transmetre un significat que va més enllà de la lectura literal de la mateixa. La metàfora és inicialment un recurs literari que a través de les paraules acompleix la mateixa funció, és a dir, aportar un segon significat a una frase o text, per exemple, quan diem “a aquesta li falta un bull” volem dir que “aquesta persona està malament del cap”.

• En els còmics s’introdueixen moltes metàfores visuals, que es presenten en forma de dibuix en comptes d’utilitzar les paraules. Aquestes informacions codificades donen dinamisme als relats.

• Aquests símbols gràfics permeten estalvi de temps a l’hora de llegir i “d’espai”, doncs en una sola vinyeta es poden explicar molte coses gràficament, que no cabrien si s’haguessin d’esriure dins dels globus.

• Llenguatge col·loquial: El llenguatge verbal intenta ser molt natural, amb vacil·lacions, interrupcions, ... un llenguatge dirigit a les masses amb una intenció de comunicació quotidiana.

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

​

M U N T A T G E   I   E D I C I Ó  D E  C Ò M I C S 

La producció del còmic

Tradicionalment, la indústria del còmic ha requerit un treball col·lectiu, en el que s’ha produït una especialització dels propis historietistes. Es distingeixen:

Dibuixant. La seva tasca consisteix en la realització de l’esbós, llapis final i a vegades l’entintat.

Entintador. L’entintat consisteix a realitzar una pàgina en blanc i negre a partir d’una altra prèvia, denominada llapis final, amb l’objectiu d’aconseguir una imatge neta i fàcil de comprendre visualment, marcant els detalls que en llapis final no es poguessin apreciar i, a més a més, facilitant la posterior aplicació de color. L’entintador, és un altre artista que pot donar, en aquest procés, nova càrrega visual a l’obra del dibuixant. Un mateix llapis final, entintat per diferents entintadors pot donar com a resultat obres completament diferents i personals.

Retolador o Retolista. La retolació pot fer-se per ordinador o a mà, encarregant-se de la mateixa el propi dibuixant o un professional especialitzat. Té amples possibilitats com a mitjà expressiu. En la retolació a mà, acostumaven a seguir-se els següents passos: Primer traçaven una pauta a llapis perquè les lletres es mantinguessin a un mateix nivell; després escrivien els textos, amb majúscules, reforçant la lletra dels encapçalaments. Quan hi havia exclamacions carregaven la tinta per tal que destaqués.

Colorista. És qui aplica el color als còmics. Als setanta, aquest element va ser revalorat gràcies a Richard Corben. Actualment se’l considera com una part fonamental, recorrent majoritàriament a l’ordinador.

​

​

​